El riu de la vida en un clic
La Berta –palamosina de bressol i delicada emotivitat– atura la mirada, conté l'alè, atrapa la imatge i fotografia la intrahistòria d'un nadó de quinze dies, de dos bessons endiumenjats durant la comunió del mes de Maria, d'un adolescent amb l'ai al cor en sentir-se enamorat i no ser correspost, d'uns nuvis embadalits en el fascinador instant del "sí vull", d'una embarassada tan neguitosa com il·lusionada, d'una família fingidament afectuosa, d'uns avis presumint d'arrugues belles en les seves noces d'or, d'uns banyistes agosarats colpejant d'esquenes les ones enfurismades, d'un gos borni i entremaliat, d'un gat ara esquerp ara melindrós, d'una muntanya espadada, d'una arbreda esponjosa, d'un aiguaneix de flors multicolors, d'un niu d'embarcacions salpant del port al capvespre, d'una colla de pescadors buidant les caixes de peix a punt de la subhasta. Al capdavall, qualsevol ressenya transcendent es fa mereixedora de ser immortalitzada en una fotografia. Tota la vida amarrada en un clic.
La càmera de la Berta es mou, calladament, com l'aleteig d'una papallona en el debut de la primavera, retrata i retrata –un cop, dos, tres– fins que l'expressivitat de l'ésser viu o inanimat captiva finalment la fotògrafa fins a convèncer-la que aquell clic és inajornable. Ha copsat la foto òptima i, per tant, definitiva. Ho va dir Heràclit fa 2.500 anys: "No et banyaràs dues vegades al mateix riu", perquè quan hi tornis aquest ja no serà el mateix. Ni tu tampoc. D'això es tracta, doncs, d'arreplegar l'entrellat i segrestar momentàniament l'ànima d'aquell a qui es retrata –un clic– com si fos el passeig d'un núvol orfe o el sotrac d'una garbinada.
I si la càmera de la Berta es desplaça amb determinació –sense titubeig– és perquè, després de vint anys d'ofici, transita per la fotografia com ho fa per la pròpia existència: estimant-la des de les arrels més profundes malgrat els dies d'inclemència i aspror pesants com una llosa. Si ara fotografia amb més creença que ahir és perquè cada clic és la llavor recol·lectada en el camp fruitós de l'aprenentatge. I, com a entusiasta empedreïda que és, manté inalterable l'efervescència d'aquell moment primerenc en què la finalitat no era altra cosa que enfocar una figura qualsevol que es clavés davant el trànsit dels seus ulls. Llavors no ho podia saber encara, però el fet és que ja havia emprès un viatge decisiu sense impostura ni retorn: consagrar-se a fotografiar el riu, turbulent i amansit, de la vida dels altres. De tu i de mi, de tots nosaltres.
JORDI NEBOT
“La mirada del fotògraf és l’ànima de les seves imatges”